|
|
|
| INDICE |
EL PLA
LA SERRA
Orografía
Geología
Clima
Vegetacio
Surars
Paisatge actual
Incendis
|
|
Es pot dir que el municipi de Nàquera constituïx una porta d’entrada a la Serra Calderona. Es dividix en dos parts ben diferenciades: el pla i la muntanya.
|
| EL PLA |
El pla és un mosaic de camps de cultius de regadiu, de secà, taques de masses forestals i urbanitzacions de vivendes unifamiliars, tot escampat sobre un entramat de plans, barrancs i llomes suaus. Només hi destaca com a elevació principal el Cabeç Bord o Muntanya del Piló, de 240 m d’altitud, autèntica illa orogràfica sobre el pla, i que històricament ha servit de fita per als límits dels terme municipals d’Albalat dels Tarongres, Sagunt i El Puig.
|
|
El paisatge que trobem és el fruit de la transformació o l’abandonament dels antics cultius de secà, en la seua majoria garroferes, oliveres, vinyes, atmetlers, figueres i magraners. Hi predomina un microclima més sec que a la serra, donat que la seua orografia suposa una escasa barrera al pas dels vents humits procedents de la mar, a més d’estar “tapat” per la Calderona que impedix arribar les pluges del NE.
|
|
Ho podem comprovar en la vegetació existent a les taques forestals restants hui en dia, amb característiques semiàrides, que no acaba de formar boscos pròpiament dits, on hi predominen els matollars, les brolles, els espartars i les pinades. Elements característics són, per exemple, el pi blanc, el coscoll, el margalló, els arçots o espins, les estepes, el llentiscle, els aladerns, el bruc o petorret, els ginebres, l’espart, la palmarina o bufalaga borda, el romer, i el tomello o timonet. Apareixen dins els llits dels barrancs, junt als anteriors, els baladres, els esbarzers, els joncs i les canyes.
|
| LA SERRA |
Des del pla s’extenen cap al nord llomes suaus que van guanyant en altitud i abruptesa fins arribar a les muntanyes que pròpiament anomenem Serra Calderona. Esta serra es declara en 2002 Parc Natural pels seus valors ecològics, paisatgístics i culturals. La seua oficina de gestió està situada a Nàquera.
|
| Orografia |
Les muntanyes del terme de Nàquera les podem identificar fàcilment amb una vista des del sud. Emmarcant el poble per l’oest trobem la Muntanya dels Trencalls (374 m), i un poc més al nord la Mola del Rodeno (372 m), on se situa la urbanització Monteamor.
|
 |
|
Per la part est, trobem com a muntanya més destacada El Pinar, de 488 m d’alt, dominant tot el pla i el poble. Este massís té un altre punt culminant en el seu extrem est, el Puntal de Mateu (470 m). Continuant a cap al nordest, el Montcúdio, punt més alt del terme amb 528 metres. De menor altura, baixant cap a migjor, són el Puntal del Meliquet (406 m); la característica Penya Roja (404 m), que servix de límit oriental del terme; i el Puntal dels Moros, més al sud (406 m).
|
| Geologia |
Estes muntanyes tenen una característica forma tabular, és a dir, hi ha un estrat horitzontal, o quasi horitzontal, de roques dolomítiques resistents que protegix de l’erosió les capes inferiors, de naturalesa argilosa, i per tant, més fluixes. El resultat són monts arrodonits, de cims rocallosos i plans, separats per abruptes barrancs. En altres zones, l’erosió ha arribat a deixar al descobert el nucli triàsic de la serra i afloren materials silícics com ara el rodeno.
|
| Clima |
Les elevacions de la serra, la seua orientació i situació, han determinat el seu microclima.
La Serra Calderona té una direcció NO-SE. Seria una orientació perfecta per a captar els vents humits del NE, portadors de la majoria de pluges al litoral valencià, si no fóra perquè està a sotavent de la Serra d’Espadà. Esta última, estant més al nord i més elevada que la Calderona, li resta una part important de les pluges. Si a això li sumem que ens trobem a la part de solana, obtenim un clima més sec, sols atenuat gràcies a les brises marines que xoquen contra esta barrera muntanyosa tan pròxima a la costa.
|
| Vegetació |
 |
La diversa orografia, la naturalesa dels materials litològics, junt a la diversitat de microclimes, i sobretot, la disparitat d’usos i vicissituts que ha patit la serra, ha configurat una diversitat vegetacional extraordinària en tota la Serra Calderona.
|
|
En els monts pertanyents al terme de Nàquera, estes característiques fan que trobem una vegetació, com en el cas del pla, adaptada a la sequera.
En alguns enclavaments, però, podem trobar llocs ombrívols on creix abudant vegetació característica dels boscos i màquies mediterranis. Malgrat tot, com a conseqüència de les activitats humanes, que han transformat la muntanya per a cultius mitjançant l’abancalament, no s’han conservat els boscos originaris de la serra.
Estos boscos serien de carrasca en la gran majoria del territori, ja que és un arbre adaptat a la sequedat del clima i a la presència de calç en el sòl.
|
| Surars |
Menció especial mereixen els surars, boscos de sureres, que a Nàquera, per les seues condicions, tindrien la singularitat d’estar especialment adaptats a la sequera d’entre tots els tipus de surars. Aquestos creixerien en enclavaments on ha aflorat la roca silícia de rodeno, i on no tenen cap estrat superior que els aporte calç, en presència de la qual no podrien viure.
|
|
Tot i ser els surars millor adaptats a la sequera, important també és tindre un mínim d’humitat ambiental. Estos surars es reduïxen a barrancs ombrívols on tenen menor insolació i on es concentren les boirines procedents de la mar. A Nàquera els trobaríem, mesclats amb carrasques al barranc de Satarenya; part alta del barranc de l’Oro, pels voltants de les pedreres del Salt; i barranc del Salt.
|
| Paisatge actual |
Desgraciadament no han arribat fins als nostres dies boscos de carrasques ni de sureres. Ens hem de conformar amb exemplars aïllats de carrasca en els barrancs esmentats anteriorment, i com a autèntiques relíquies botàniques poquíssims individus de surera als mateixos llocs. Les causes històriques d’esta desaparició han sigut la transformació del bosc per a cultiu en bancals, el carboneig, i més recentment, els repetits incendis que no han deixat un temps suficient per a la recuperació de la vegetació.
|
|
Posteriorment a l’abandó dels cultius i als incendis s’ha produït una recuperació de la vegetació en distints nivells d’evolució. Hi podem trobar les espècies pròpies dels antics carrascars, surars i màquies, encara que amb un estrat arbori molt diferent del primigeni gràcies a la gran proliferació del pi blanc. Espècies característiques són, per exemple, l’arborcer, el lligabosc, el marfull, la vidiella, la rogeta, l’aritjol, aladerns i llentiscles; o el bruc de graneres i el bruc arbori, sobre terrenys silícics.
|
|
Les pinades, afavorides pels incendis que han ajudat a difondre amplament les llavors de pi blanc, no proporcionen les mateixes condicions d’ombra i humitat que carrasques i sureres, per la qual cosa el sotabosc que hi trobem no arriba a ser purament el dels antics boscos, penetrant al seu interior espècies propies del matollar solejat. En altres punts com les solanes de les muntanyes més meridionals, les condicons d’aridesa no han permés el desenvolupament d’altra vegetació que no foren pinades, matollars secs, brolles i espartars, tal i com tenim al pla.
|
| Incendis |
Un element que recentment ha marcat profundament el paisatge naquerà és el foc. L’últim gran incendi va ser en agost de 2004 i va cremar 265 Has. El foc produïx una pèrdua de diversitat i de qualitat paisatgística important. Al marge de la tristor que produïx, en clau positiva, però, ens pot oferir una visió dinàmica de la natura i la seua recuperació.
|
|
Després de l’incendi de Nàquera hem pogut trobar diverses fases en la reinstauració de la vegetació. Així, podem observar com han rebrotat les coscolles de la incipient garriga, que apareixen distribuïdes en forma de taques pel paisatge en les zones més pedregoses i amb poc de sòl, acompanyat dels brots del bruc o petorret, el romer i el tomello, entre d’altres, que formen les brolles, i el llistó o fenàs que formen els herbassars.
|
|
En els vessants més argilosos i margosos, i amb més quantitat de sòl el que predomina és una comunitat de botja o albada en les primeres etapes, que arriba a tapissar espectacularment de groc la muntanya en el moment de la florida, junt a argelagues, estepes, espígols, romers, etc. Totes són espècies la distribució de les quals es veu afavorida pel foc.
|
|
Com a elements de major port, escampats entre la vegetació arrassada, com a estrat més alt hi destaquen els grans arbustos rebrotadors com ara aladerns, ginebres, espins i, en llocs més ombrívols, arborcers.
|
|
Importants són també per a la supervivència de l’estrat arbori els antics cultius, formats per espècies resistents al foc. Ara, una volta consumides les pinades que els ocultaven trauen a la llum els abancalaments i les oliveres, garroferes, atmetlers, i figueres que antany constituien els únics arbres a la zona.
|
|
Finalment, amb el transcurs dels anys, les llavors dels pins cremats donaran lloc a arbres i formaran noves pinades, que només la intervenció humana, amb la reducció de la densitat i la plantació de carrasques, podrà ajudar a aproximar-les a la vegetació originària.
|
|
| |
| Enlaces |
| |
| Parque Natural de la Serra Calderona |
|
|
|
Internet |
| Centre excursionista |
|
|
|
Internet |
| Conselleria de Territori i Habitatge |
|
|
|
Internet |
| Ministeri de Medi Ambient |
|
|
|
Internet |
| Parcs naturals de la Comunitat Valenciana |
|
|
|
Internet |
|
| |
| Directorio |
| |
 |
|
Fernando Alfaro Ibáñez
|
|
|
Regidor de Medi Ambient
|
|
|
|
|
| |
| |
|
|
|
